Parlem d’impostos

HE DE SER D’ALTRE GALAXIA. Víctor Manuel Punzano

L’IPC confirma un augment del 3,5% al setembre i anticipa pocs canvis en el que resta d’any.

Els carburants i l’electricitat han estat els components amb major influència positiva en el novè mes de l’any, però els aliments continuen a l’alça sent el grup que més s’ha encarit interanualment amb un 13,1%. Per tant, la cistella de la compra, recordem productes d’imperativa necessitat, continuarà resentint-se per a les economies més febles. Aquest conjunt de dades macroeconòmiques s’uneixen al recent document presentat per l’Institut de Política Social (IPSE) que denuncia la dramàtica situació en la qual es troben dos de cada cinc famílies espanyoles que no poden arribar a final de mes com a conseqüència dels sous precaris i l’escassetat d’ajudes institucionals.

No cal ser un gran estudiosos de l’Economia per evidenciar situacions mundanes en les quals ens trobem immersos tots, d’una manera o altra. A mode d’exemple podem citar el preu de l’habitatge de lloguer, que sembla ser un tren bala que ha perdut els frens i en qualsevol moment anirà descarrilant. Anar al mercat, a l’abast o a qualsevol gran superfície, d’aquelles d’abans que es suposaven de descompte, una paraula màgica, que ara veus i per art de no sé quin encanteri deixes de fer-ho… suposa una odissea per a moltes mestresses de casa que han de fer autèntics malabars per omplir la cistella de la compra.

A tota aquesta situació inflacionista cal afegir a més un escenari d’augment de tipus d’interès que s’ha iniciat i es preveu que continuï al llarg de l’any, provocant dolors de cap als hipotecats ja que les quotes referenciades a l’Euribor anticipen un Halloween molt però molt tenebrós.

Davant aquest paradigma es fa imperatiu actuar decididament des de totes les institucions, incloent també les locals, per mitigar l’efecte de la inflació sobre l’economia i, per tant, sobre els ciutadans, les empreses i les famílies.

La conseqüència sobre la recaptació d’impostos de la inflació és que aquesta augmenta tant pels impostos indirectes, com l’IVA, com pels impostos directes, com són l’IRPF i l’Impost sobre Societats.

Deixem-nos de milongues, si us plau, i siguem directes, anem al gra, any rere any, la recaptació per impostos creix en el conjunt de l’Estat Espanyol, sigui quina sigui la sigla del partit polític governant i la seua regió limítrofe, amb comptades excepcions, que també les hi ha. Per tant, un abanderament personificat com a espasa en mà i bandera en alt de la baixada d’impostos ha de comportar un compromís explícit del seu compliment, sense amagades de vull però no puc, sense enganys. El ciutadà no oblida.

Sí, sent sincers i des d’un punt de vista merament econòmic, és meritoriament necessari mantindre un equilibri institucional mitjançant la recaptació que permeta brindar uns serveis de qualitat al ciutadà, sent proporcionals d’acord amb el seu nivell de renda. Però també s’ha de reconèixer que són les institucions les responsables d’administrar adequadament aquests recursos econòmics. La gestió ha de ser eficaç i proporcional.

Davant d’un augment d’impostos com el que es vol dur a terme en el nostre municipi, i que cal recordar que no és únic de Salou, són molts els municipis que després d’un any electoral amb l’emoconet del silenci com a abanderat econòmic ara pugen els impostos al ciutadà. Els seus responsables de qualsevol color polític. El dit «On vaig dir Dic ara dic Diego» impera arreu.

L’IBI en un 10% i l’impost de Femetes en un 9,8% són els impostos municipals que aniran a modificar-se a l’alça, i com vaig dir abans, la seua gestió eficaç ha de vetllar per evitar pujades indiscriminades, tenint en compte el multimilionari pressupost local. No s’entén com és possible que s’aprovem pujades salarials d’algunes partides del govern local alhora que es produeixen pujades d’impostos, ni com la gestió de residus és tan ineficaç i la sensació d’un Salou brut és palpitant entre turistes i autòctons. Per què hi ha carrers o voreres en els quals ni tan sols es pot passejar amb un carret de nadó o la mobilitat d’una cadira de rodes és inviable? Si l’augment d’impostos es produeix per a arreglar la mobilitat del municipi, per a la neteja o per a millorar la seguretat ciutadana a contracor hauríem de poder acceptar-ho, però si, per contra, es tracta d’una estratègia per malgastar diners públics en vanitats hauria de replantejar-se seriosament.

No soc partidari de pujar impostos, mai, sota cap concepte llevat d’un fet imperatiu.

Des del meu punt de vista, una menor pressió fiscal té grans beneficis per a la societat i per a l’economia.

D’una banda, el contribuent té un major grau de poder adquisitiu i, d’altra banda, està demostrat que el pes de l’economia submergida en el PIB és inferior a les regions amb menors impostos.

Víctor Manuel Punzano
Comparteix a les teves xarxes socials!

Un comentario sobre “Parlem d’impostos

  1. Estic amb vostè.
    Es pujen els sous a moltes administracions, i també pujen les taxes…I si ho féssim al revés, i que la gent aporti el més possible als impostos de la renda, per redistribuir-ho després?

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *