El tractament l’ha de dur a terme un equip multidisciplinari.
A Catalunya hi ha més de 85.000 persones que declaren patir un trastorn de la conducta alimentària, segons l’Enquesta de Salut de Catalunya de l’any 2020. Durant el període de la pandèmia de la covid-19, han augmentat els casos diagnosticats. La majoria són dones adolescents i joves, d’entre 12 a 25 anys.
Per aquest motiu, Salut activa un pla de xoc per millorar-ne l’atenció i la prevenció, especialment entre el jovent amb mesures d’aplicació immediata.
Quin n’és el tractament i com es vol millorar
Els trastorns de la conducta alimentària s’aborden des de la perspectiva de l’atenció a la salut mental. Segons la gravetat, el seu tractament pot ser ambulatori o en hospitals de dia. En situacions de risc, pot requerir hospitalització.
El pla contempla més professionals referents per als casos lleus i més places d’atenció hospitalària exclusives, que passaran de les 30 actuals a 115 d’aquí a l’any 2025.
Mesures per a casos lleus:
- Primera visita preferent al cap de 15 dies.
- Atenció psicoterapèutica cada 15 dies durant els primers 3-4 mesos, supervisió nutricional i atenció familiar.
Mesures per casos moderats:
- Programes terapèutics amb seguiment psiquiàtric, atenció psicològica, hàbits alimentaris, imatge corporal, distorsions cognitives, regulació emocional.
- Atenció tant individual com grupal, i intervencions específiques a l’entorn familiar.
Mesures per casos greus:
- Creació de tres unitats d’expertesa a Lleida, Catalunya Central i Alt Pirineu i Aran.
- Atenció a domicili.
Prendre consciència de la malaltia
Els trastorns de la conducta alimentària són alteracions en la forma de pensar, de sentir i de comportar-se en relació amb l’alimentació, el pes o la figura. Hi ha factors de risc individuals, socials i familiars.
És freqüent que les persones que ho pateixen no en tinguin consciència. Això vol dir que normalitzen conductes anòmales i poden rebutjar el tractament.
Què fer en cas de sospita
En cas de sospita, es recomana posar-se en contacte amb el metge de família, pediatre o psiquiatre. Aquest tipus de problemes han de ser atesos per un especialista, tot i que en el procés de recuperació és molt important la implicació de la família i l’entorn.
Font: Gencat
