Dia Mundial de la Discapacitat

HE DE SER D’ALTRA GALAXIA. Víctor Manuel Punzano

Ahir, com cada vegada que decideixo escriure alguna cosa dubtava a fer-ho entre diversos assumptes d’interès polític, no sé per exemple se’m va venir al capdavant el descarrilat “Eurovegas” de Salou, o per contra generar opinió sobre la moció ferroviària, amb discutida autoria, que “dignifica” el Carrilet. Vaig pensar per un moment, realment he de dedicar paraules més o menys complexes, o més o menys simples sobre baralles puerils d’uns polítics que converteixen el si de la sobirania popular en un vulgar pati de col·legi on i com nens discuteixen sobre qui ha tingut la millor ocurrència per no fer res. Francament crec i em veig en l’obligació de centrar-me en altres coses, que no dic més importants, si us plau, que ningú no se senti ofès, tan sensibles com som.

Però sí que versen sobre assumptes reals, i problemes quotidians que tots i cadascun de nosaltres pateix o ho farà en un futur.

S’està tornant per a mi en una mena de costum, desconec si a tall de deixa vú, o per simple coincidència, obrir el Word quan el calendari ens recorda que se celebra un determinat dia o altre. Avui 3 de Desembre commemorem el quasi oblidat dia Internacional de les persones amb discapacitat i parlar-ne a més fent-ho en primera persona per a mi és urgent.

Comencem per tant amb una simple reflexió, per què restaurar material rodant com a “art urbà” si moltes persones no poden ni tan sols accedir al transport públic per manca de mitjans també de caràcter públic. Surrealista veritat?

Antropològicament crec que som alguna cosa més que una simple estructura corporal, de vegades desordenada i en el millor dels casos sobre una cadira de rodes. Tinc la plena convicció que existeix un ordre superior que transcendeix la pura escorça superficial i efímera que avui impera. Ho sé perquè hi ha la dignitat humana.

La nostra Carta Magna proclama aquesta dignitat com a «fonament de l’ordre polític i de la pau social» (art. 10) en un «Estat social i democràtic» (art. 1) i la precisa, entre altres, com a dret a la llibertat i igualtat real i efectiva (art. 9) i a la previsió, tractament, rehabilitació i integració dels discapacitats físics, sensorials i psíquics (art. 49), amb suport a la indispensable solidaritat col·lectiva. (Art. 45).

És penós el desconeixement de la constitució, fins i tot per els qui han de legislar. Aquesta societat, la nostra, és especialment exegeta del que vol i també ho és d’una constitució que partidista proclama a la mà els extrems per no deixar veure la seva veritable grandesa moral.

El testimoni constitucional de la dignitat humana resulta quant menys enfortit, en un marc ètic, que emana de les pròpies creences religioses, representades per a molts en un crucifix. La configuració d’aquest ordenament superior és la raó més poderosa que manté l’equilibri social, com una minuciosa operació quirúrgica que finalitza en un puzle matemàtic on totes les peces són igualment necessàries, sense lloc a desconsideracions discriminatòries en el tracte, ni a la qualificació de persones com a defectuoses per causes naturals. La llei natural existeix sí que és cert, però gràcies l’avenç social ho fa sobre les proclames estètiques de barata bijuteria intel·lectual.

Els “catalogats” o millor dit mal anomenats com a discapacitats No deuen res a ningú, al contrari, són deutors d’una societat que secularment els ha discriminat, els ha apartat i ha realçat la diferència rebutjant la igualtat de tots els éssers humans. Per tot això realitzen la funció essencial de contribuir meritòriament a la convivència: són aquí per ajudar el conjunt de la societat a ser millors. Tota persona desenvolupa els principis fonamentals de l’humanisme mitjançant la solidaritat mútua i en especial amb lajuda cap als més necessitats. És una obligació posar èmfasi en recordar que els pretesos “perfectes” poden i deixaran de ser-ho en qualsevol moment.

La realitat demostra que vivim en un món extraviat a la espessor duna boira deformadora de la raó i recolzats en motius inconfessables de simple misèria humana. Un descarrilament moral tan generalitzat que convida contínuament cap a la manca datenció deguda als necessitats. Sent les administracions públiques assenyalades amb caràcters destacats com a responsables. Mitjançant aquestes consideracions podem arribar fàcilment a concloure que el servei mutu és el principi fonamental que justifica l’existència del poder públic i legitima el exercici de les seves funcions i que, per això, quantes de les seves accions se separin daquesta raó de ser podran considerar-se contravencions de la pròpia causa.

El grau d’atenció a les persones amb capacitat diferent és el millor paràmetre per mesurar la modernitat o decadència d’un país, la legitimitat o la depravació d’un Estat i la dignitat o indignitat dels seus governants.

Finalitzo amb una frase atribuïda a la Mare Teresa de Calcuta, els espeto que treguin les seves conclusions. «el que no viu per servir no serveix per viure».

Víctor Manuel Punzano
Comparteix a les teves xarxes socials!

2 comentarios en “Dia Mundial de la Discapacitat

  1. A qui l’importa el Carrilet? Vaja coses a les que es dediquen el politics amb la que tenim a sobre . Molts d’ells ni tant sols són de Salou. Viuen fora i vénen amb tota la caradura aquí a riurese’n de nosaltres i treure profit de la política, al seu pobke es ke no els volen, son tan incapssos?. Anem molt bé portant a casa nostra les deixalles

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *