La lògica sobre la Pena Capital

HE DE SER D’ALTRA GALAXIA. Víctor Manuel Punzano

Alguns em diràn antic, altres demodé o simplement arcà mil sinònims pot recórrer la meva persona, que es resisteix a deixar en l’oblit tot el que al seu dia, i dic en plural ens va fer summament feliços. I n’és una mostra que conservo un reproductor VHS, d’aquells de cinta que rebobinaven o avançaven pel·lícules a cegues, ¿streaming?, odioses comparacions. Nostàlgia a part, i avorrit davant del panorama desolador que emana de les entranyes de la TDT he triat atzarosament un film oscaritzat i de culte, d’aquells que durant el transcurs de la visualització impregnen emoció a base de l’efervescència del realisme provocant que alguna altra llàgrima emane cap a les nostres galtes. Crua i dura com la vida mateixa, Pena de mort de Tim Robbins 1995 és tot un al·legat contra la pena de mort, on una jove Susan Sarandon interpreta una monja que no cessarà en el seu afany d’exhortar un assassí i condemnat a mort, Sean Pean, al seu alliberament personal i espiritual. Tot i que hi ha altres films del gènere, Pena de Mort, escenifica a la perfecció la gran epopeia sobre la Vergonya americana. Matar per venjança

La pel·lícula, basada en fets reals, s’escenifica a l’estat de Louisiana, lloc on la pena capital és legal, encara que fa 10 anys que no s’executa cap persona per “burocràcia jurisdiccional”. Louisiana, és el teorema del cànon on mitjançant un ritual jurídic la dignitat d’una persona condemnada i de l’estat executor es redueixen al no-res més absolut, a les cendres de la misèria.

Objectivament i deixant al marge el fet causant que porta a la sentència condemnatòria, el relat és patètic en tot el seu entramat, trist i apressat d’un dolor feridor que corroeix l’entretela de l’ànima. El zenit de l’agonia no resulta de l’òbit induït, assassinat al capdavall, sinó de l’avantsala, on i com si d’una morgue es tractés una olor de mort ho impregna tot.

La darrera visita familiar al reu és potser l’episodi cerimonial més commovedor del corredor lúgubre. Sense contacte possible, correspon a la liquidació de l’adéu, al petó que una mare no pot fer, a l’abraçada negada del botxí per imperativa legal. Patetisme americà en estat pur.

Evidentment, l’honra del condemnat abandona qualsevol indici d’humanitat, ben aviat. Tancat per lustres en un habitacle gairebé sense poder veure la llum del dia, davant la incertesa d’un final anunciat que ressent el seu estat basal. Parlem ara de Salut mental?, molts d’ells no en tenien fins i tot abans de ser enjudiciats, els altres; els sobris no puc entendre com resisteixen fins al final alçats davant del patíbul. No em malinterpretin no són màrtirs, són delinqüents, assassins la majoria, alguns per contra, innocents.

La macabra maquinària de matar, poques hores abans del seu engranatge i per cortesia de l’Administració concedeix com a dádiva, un últim dinar a plaer del que serà ajusticiat en una vetllada mortuòria. Remordiment potser?

El procediment d’aquest acte en si mateix pot esdevenir igual en molts estats retencionistes; Texas, Louisiana o Alabama. Aquest últim ha estat notícia per la seva última execució, que evidencia en si allò absurd de l’art de matar. Davant la impossibilitat d’aplicar una injecció letal per la manca de subministrament d’algun dels components, s’opta pel gas nitrogen. Asfixia parlant clar i català.

Uns experts diuen que l’asfíxia amb gas nitrogen produeix una mort dolorosa i altres que una mort dolça que deixa inconscient en menys d’un minut. Encara que per a l’executat no és igual, no s’ha d’entrar en aquesta discussió: perquè cal rebutjar la pena de mort en tota circumstància i per qualsevol mitjà, per humanitari que plantegi ser. El 1792 els doctors Antoine Louis i Joseph Guillotin, il·lustrats i compassius, van crear la guillotina per raons humanitàries, per produir el menor patiment, a més d’igualtat social. Fins aleshores la decapitació era un privilegi reservat a les classes altes i l’Assemblea Legislativa havia decretat que tots els ciutadans havien de ser iguals a l’hora de ser executats. L’igualitari i humanitari artefacte va estar en ús a França fins al 1977.

Si fem servir la lògica Aristotèlica, el fet que la pena de mort estigui vigent als EUA, fica una de les democràcies més antigues del món –amb la Xina, l’Iran, l’Aràbia Saudita i Egipte– al quintet dels països on més execucions es duen a terme.

Vegem a continuació allò inquietant de la sil·lògia.

Països dictatorials retencionistes apliquen la pena capital

Estats Units és un país retencionista que aplica la pena capital

Estats Units és un País dictatorial

Víctor Manuel Punzano
Comparteix a les teves xarxes socials!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *