Parlem del suïcidi o actuem?

HE DE SER D’ALTRA GALAXIA. Víctor Manuel Punzano

Fa uns quants dies em dirigia al centre d’alta resolució de Salou, a l’avantsala exterior de la porta principal i enganxat a la calçada vaig veure una mena de vinil negre esfèric amb grans lletres blanques, on vaig poder llegir “Si coneixes algú a punt de caure al pou del suïcidi escolta’l i demana ajuda al 061”.

La tradició ens ha fet concebre el suïcidi com un tema incòmode socialment. La simple pronunciació d’aquesta paraula interromp el diàleg, es produeixen silencis incòmodes i se sol canviar de tema si sorgeix en una conversa. Probablement i mogut per una inèrcia de caràcter involuntari hi vaig desviar immediatament l’atenció d’aquelles lletres i em vaig centrar en els meus assumptes.

Quan les portes automatitzades del centre sanitari es van obrir per deixar-me sortir, ja amb les meves tasques realitzades, anava tan absort en la meva quotidianitat que vaig obviar, com si d’un lapsus tempori es tractés que aquella indicació seguia allà, immòbil, amb un caràcter amenaçador petri. De nou vaig tornar a postrar-me davant l’adhesiu esfèric i vaig observar com la resta de vianants feien el mateix. Una infinitat de mirades entrellaçants que perplexes per un instant continuaven després el seu camí.

Amb encertada intencionalitat institucional, o no, la campanya informativa del Catsalut apuntala al significat mateix de la vida, resultat del reflex espontani del que passa després d’un suïcidi.

De fet després d’una cosa tan esfereïdora, sempre esdevé un ritual diabòlic que es retroalimenta; primer hi ha la súplica d’ajuda, després la ignorància social per acabar sucumbint a la catàstrofe en si i de nou el retorn a la normalitat. Perquè i la veritat per davant, fem com si res no hagués passat per continuar alçats auto onvencent-nos que a nosaltres mai ens passarà.

No fabulem per tant, en avalar aquesta conducta social davant el drama del suïcidi, parin-se a pensar sinó quantes vegades haurem escoltat asseverar el següent; “No tenim culpa del patiment aliè, el suïcidi no es pot prevenir ni evitar. Només ho duen a terme les persones inestables amb trastorns mentals.

Qui amenaça de suïcidar-se, ho fa per cridar l’atenció; i qui se suïcida, no avisa mai. I, sobretot, parlar del suïcidi, hi incita”. Estem per tant davant d’una sèrie d’errors que a manera de mantra es repeteixen continuadament i que a més constitueixen una de les barreres principals que llasten la prevenció del suïcidi. Possiblement, es degui a col·lació d’aquesta visió contemporània però deformada de “voluntarietat” i llibertat de l’acte, a la qual s’hi afegeix la manca de formació, conscienciació i visibilització sobre la roblemàtica que el suïcidi suposa per a tothom.

Sobre el suïcidi i la persona que s’immola ens comportem decimonònicament, per no dir que fins i tot ancorats en el pensament de l’antic règim, considerant que és una mort proscrita, marginal, marcada pel doble estigma d’aquell que atenta contra Déu i el seu do més preuat, la vida i que, també, tot suïcida és un trastornat. Un posicionament retrògrad que no fa més que estigmatitzar el patiment emocional i per tant la persona que el pateix, sigui quina sigui la seva causa.

Ens trobem de cara amb un problema gravíssim de salut, potser i sense ànim d’exagerar el més complex de tots, perquè aquí s’inverteix la voluntat del pacient que en aquest cas lluita però ho fa per deixar d’existir. La resposta perquè una persona mostra una agressivitat tan extrema cap a ella mateixa és el resultat d’una incògnita indesxifrable. «Ningú que estigui bé amb la vida es planteja el suïcidi» perquè la persona que opta pel suïcidi pateix un dolor emocional insuportable.

La tossuderia de les fredes dades que emanen de l’Institut Nacional d’Estadística posen en relleu el problema a què ens enfrontem com a societat: més de 4.000 persones a l’any moren per suïcidi a Espanya (dades del 2022), fet que suposa 11 persones cada dia.

Però un calfred m’assalta de dalt a baix en conèixer que 7 de cada 10 persones no tenien previst treure’s la vida una hora abans. Potser us oblideu que darrere de tots ells, de les 11 persones d’avui i de les 11 mortes ahir…, hi havia persones que tenien una vida que podia haver canviat i darrere d’elles famílies destrossades. Famílies que viuran fatalment marcades pel record del seu tràgic final que, com a invocació, demanen fer passos ferms per afrontar la gravetat del problema i desterrar els mites sobre el suïcidi i la persona que se suïcida.

Víctor Manuel Punzano
Comparteix a les teves xarxes socials!

Un comentario sobre “Parlem del suïcidi o actuem?

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *