Tambors de guerra

HE DE SER D’ALTRA GALAXIA. Víctor Manuel Punzano

Jo no sé quina mena de música sonarà a la sesera dels caps que dirigeixen aquesta tan nostra Unió Europea. Primer apareix en escena Emanuel Macron que catapulta la possibilitat d’enviar tropes franceses a Ucraïna, i l’oncle es queda tan a gust, com si no hagués dit res. No tindrà el noi prou problemes al seu país com per ficar el musell a 2600 quilòmetres vista, valga’m, Déu el que arriba a fer la impopularitat urgent. Després apareix com per art de màgia la poderosa Úrsula Von der Leyen ficada en un paper melodramàtic d’un acte teatral prèviament guionitzat. Ni curta ni mandrosa escup un vòmit bel·licista tan surrealista com inèdit “La guerra no és impossible”. Un còctel explosiu de caràcter lingüístic que té la doble funció d’“acovardir” i ho dic jocosament a Moscou, però també atemorir seriosament els ciutadans fastiguejats que facin nostres els problemes burocràtics, i ens afectin les conseqüències de la seva irresponsabilitat.

La paraula guerra produeix temor, pànic i desassossec, però no oblidem que també és l’amic més fidel de la manipulació.

A l’inici de la guerra d’Ucraïna, aquests mateixos dirigents, els que avui urgeixen al rearmament d’Europa, ens volien convèncer que Rússia sucumbiria a la supèrbia, claudicaria i que les mesures sancionadores col·lapsarien el múscul rus. Ha passat tot el contrari, Putin ha sabut orquestrar una maniobra estratègica excepcional per vendre’s a altres països com ara l’Índia i la Xina ara aliats russos. Mentrestant, els estats membres de la Unió són els que més severament acusen les conseqüències econòmiques de la guerra. Inflació, migracions i repercussions en la distribució energètica. Desconec si el parlament europeu era coneixedor que tota sanció comporta una reacció i contra sanció. Rússia va decidir suspendre el subministrament de gas contribuint a crear situacions rocambolesques com la decisió de comprar gas als EUA i importar-ho mitjançant vaixells cisterna. Precisament la confiança cega als EUA és la que ens condueix a l’atzucac on ens trobem. L’Administració Biden juntament amb algun dels seus autòmats europeus com Jens Stoltenbers secretari general de l’OTAN i altres sequaços de menor rang van utilitzar Ucraïna i els seus ciutadans com a ham per a tensar al màxim la situació amb Rússia. El plantejament era senzill defensant Ucraïna es defensava a la Democràcia i als “valors” occidentals, però la seva execució no acaba de quallar. Sobretot, ara que es fa molt plausible un canvi de rumb a la Casa Blanca, i torna a aparèixer la icònica figura de Donald Trump, que assegura que no defensarà, davant una invasió russa a territoris que tinguin pendents factures amb l’OTAN , és més anima Moscou “a fer el que vulgui”. Amb Trump gestionant el poder americà l’aliança transatlàntica deixa de tenir sentit ja que el cosí de zumosol desapareix de l’escena. Si m’han seguit durant tot l’acte entendran immediatament la necessitat imperiosa de rearmament i el paper líric de la Sra. Von Der Leyen que ni ella mateixa no creu.

Rearmar la Unió Europea significa contradir els seus principis bàsics de llibertat i foment de la pau i l’estabilitat, perquè ens porten a la guerra. M’horroritza pensar en mares que ja no poden plorar en veure els seus fills partir cap a un sense sentit, cap a la contesa.

N’hi ha de moltes guerres i que no ens enganyin aquesta és ideològica entre dos blocs geopolítics cada vegada més radicalitzats. Els valors sense rumb d’occident s’enfronten als sòlids i jerarquitzats dels que en diuen enemics. No sóc jo qui ha de qüestionar ni els uns ni els altres, Navalny és una altra excusa, com Ucraïna ho ha estat. En definitiva, es tracta de sotmetre Rússia a un diccionari occidental sense comptar amb la Rússia mateixa.

Fixeu-vos; el mateix dia que fins i tot el gens sospitós diari The New York Times reconeixia que la Ucraïna de Volodímir Zelenski podia acabar perdent la guerra, la presidenta de la Comissió Europea es permetia afirmar sense pestanyar en el seu discurs al Fòrum Econòmic de Davos tot el contrari . És Teatre amb un títol Tambors de guerra.

Víctor Manuel Punzano
Comparteix a les teves xarxes socials!

Un comentario sobre “Tambors de guerra

  1. Si el Occidente ha perdido sus valores(?) como afirma el autor, ¿significa esto que los «valores sólidos y jerarquizados» de Putin son preferibles? O sea — con Franco se vivía mejor? ¿Es eso lo que nos vende sr. Punzano?

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *