«Vides en la incertesa: La convivència amb el perill a la vall del riu Francolí»
La Dualitat de la Vida Quotidiana a la Vall del Riu Francolí: Risc i Normalitat en l’Indústria Petroquímica
La vall del riu Francolí, seu d’un dels pols més importants de la indústria petroquímica europea, es converteix en un escenari de contrastos. La vida quotidiana d’aquelles persones que habiten en aquesta zona està marcada per una convivència constant amb la incertesa sobre els efectes que pot tenir aquesta indústria tant en la seva salut com en els ecosistemes que els envolten. Aquesta realitat qüestiona no només la seguretat dels residents, sinó també la naturalesa del seu dia a dia, que, malgrat els riscos, s’ha tornat gairebé rutinari.
L’exposició titulada No vagis a buscar els infants a l’escola condensa en una sola frase la tensió entre la vida normalitzada d’aquests veïns i el temor latent a una crisi imminent. Aquesta frase prové del quart punt del protocol de mesures d’autoprotecció del Pla d’Emergència Exterior del Sector Químic de Tarragona (PLASEQTA). Aquest pla, dissenyat per activar protocols de seguretat en cas d’emissions de gasos perillosos, és un recordatori constant del perill real que pot pertorbar la vida quotidiana en qualsevol moment.
Malgrat la importància d’aquests protocols i dels simulacres realitzats per provar la seva efectivitat, la seva presència a l’imaginari col·lectiu provoca una inquietud permanent. Els habitants de la vall viuen amb la consciència que el risc forma part de la seva rutina. Aquesta inseguretat es palesa especialment en moments clau com quan els pares intenten acudir a buscar els seus fills a l’escola. La impossibilitat de fer-ho, per les restriccions imposades en situacions d’emergència, genera un sentiment de vulnerabilitat i dependència dels protocols. L’angoixa es veurà accentuada pels records d’incidents passats, com l’accident d’IQOXE del 2020, que va deixar una empremta profunda en la població.
La instal·lació No vagis a buscar els infants a l’escola explora aquests imaginaris de present que, amb les seves tensions subjacents, ensoren una crisi de futur sanitària i ecològica. Les obres exposades reflecteixen la vivència diària de persones atrapades entre la necessitat de seguir endavant en un entorn de normalitat aparent i el pes de l’inconvenient que comporta l’existència d’una indústria tan perillosa. Aquest espai de tensió s’expandeix més enllà dels murs de les galeries artístiques i ofereix una visió íntima de la vida de les famílies, que es veuen obligades a conviure amb sentiments contradictoris com l’esperança i la por.
La noció de convivència amb el risc es desenvolupa en diverses facetes de la vida diària dels residents. Els trànsits quotidians i les interaccions socials s’endinsen en un ambient que sempre porta a la ment la possibilitat de perill imminent. La marcialitat d’uns protocols que intenten garantir la seguretat es veu entelada per la submissió emocional que provoca la inseguretat. Així, cada dia es converteix en una dansa entre el desig de viure amb normalitat i la conscienciació dels riscos inherents a l’entorn.
La relació complexa entre els habitants i la indústria petroquímica s’intensifica en moments de silenci, en els quals es senten sorolls o olors estranys a l’aire. Les converses entre veïns a les portes de casa es converteixen en debats sobre la seguretat i les possibles repercussions de les activitats industrials. Mentre uns defensaven que les mesures de seguretat eren suficients, altres convindrien a la urgència d’una revisió dels protocols i una consciència col·lectiva més activa. Intra, l’exposició en sí mateixa esdevé un reflex d’aquest debat, una espai de consciència on els artistes comparteixen la seva mirada sobre la realitat d’aquest entorn, buscant un diàleg amb el públic que provoqui una reflexió crítica.
En resum, la vall del riu Francolí encapsula una lluita constant entre la rutina d’una vida quotidiana i el risc que implica la seva coexistència amb una de les indústries més controvertides. L’exposició No vagis a buscar els infants a l’escola acosta aquest conflicte a través de l’art, invitant a la societat a reflexionar sobre el cost de la industrialització en termes de salut i benestar. La només olor química que sovint inunda l’aire sembla impregnar la vida dels veïns, una olor que recorda que la seguretat no és mai una certesa absoluta. Davant aquesta situació, la societat s’enfronta a la necessitat de redefinir la seva relació amb el perill i l’indispensable que resulta la seguretat en tots els àmbits de la vida.
Font: Diputació de Tarragona